top of page
Buscar
  • Foto del escritorRobert Casajuana Dasca

Robinson

Robinson, de Vicenç Pagès Jordà, és una novel·la breu que se’t queda impregnada, meravellosament escrita.


Feia temps que no gaudia tant llegint una novel·la en català de menys de dues-centes pàgines. Els personatges principals es poden comptar amb els dits d’una mà i la història té, per moments, un ritme lent però al mateix temps molt àgil.

La qualitat narrativa és indubtable, amb un domini absolut de la llengua catalana.


Un dels punts destacables de la història és la proximitat del lector amb els sentiments i les sensacions del protagonista fan que sigui una lectura amena, interessant i emotiva.

Em dol una mica, o millor dit, bastant, haver llegit per primera vegada Vicenç Pagès Jordà ara que ja no és en aquest món. Va morir fa un any, a finals d’agost del 2022.

Nascut a Figueres el desembre del 1963, Vicenç Pagès i Jordà fou un magnífic escriptor i crític literari català. Fou professor de llengua a la Universitat Ramon Llull.

A continuació, voldria citar algunes escenes o fragments de la novel·la que m’han semblat dignes de reescriure, compartir i recordar:

Al davant hi té un televisor, però no cal encendre’l.


Un record: les llargues vetllades que compartia amb els seus pares, els quals, després de discutir sobre qualsevol bagatel·la es passaven hores immòbils al sofà davant programes de televisió prescindibles, capficats en un silenci irritat, com si, oblidada la causa de la desavinença, el més rellevant fos no trencar el silenci, o com si volguessin fer entendre a H. que la solitud era la millor opció (ell ha fet cas d’aquest consell, ja que no té cap intenció de casar-se, tot i que és cert que de manera esporàdica ha sentit interès per alguna dona, o més ben dit per la Dona). H, que respecta totes les religions sempre que el respectin a ell, manté la mateixa tolerància pel que fa la televisió.


Ja ha abandonat la dèria de ser astronauta: amb les deambulacions matinals i el llit flotant en té ben bé prou per emplenar-se els dies.


No li agraden les sales d’estar perquè a ell no li agrada estar, sinó ser. Li molesten les persones que han de mantenir-se constantment ocupades, no conformant-se fent el que han de fer, sinó desitjant que els altres també facin com més coses millor, i que facin exactament les coses que elles troben que cal fer i no pas unes altres. Es refereix al tipus de gent que com més fa més té, i que com més té menys és, perquè en aquesta vida o ets o estàs, i H. voldria una sala de ser, i és per aquesta raó (pura paradoxa!) que ara es troba aquí, a la sala d’estar dels veïns nous.


(...) Fins que al final troba el diari, entaforat entre dos llibres, ha, ha, ha, victòria, és que si volgués seria el millor detectiu del món, ja és llàstima que no s’ho hagi proposat, però qui sap, el futur no està pas escrit, oi?


Per a qui s’escriuen, els diaris? Per a un mateix quan s’hagi convertit en un altre. Aquesta frase és la primera que hi escriu.


H està en contra de la música, en primer lloc perquè s’enduu la gent lluny, els impedeix reconsiderar la seva vida, i en segon lloc perquè repeteix els mateixos compassos fins que se’t fiquen al cervell sense que ho puguis impedir i l’odies amb tanta constància i fermesa que ets capaç d’ordir i dur a terme una expedició de càstig. H. només tolera la música si respecta la seva intimitat, o sigui, si no li arriba a les orelles.

Observació: per alguna raó incomprensible, el silenci ha quedat fora de les declaracions universals dels drets humans. Tots els animals parlen, però només els éssers humans atorguen un valor positiu al silenci, símbol de la pau interior i de la consideració pel proïsme. ¿Com es pot expressar sinó amb l’absència de so el respecte degut a un absent, la protesta civilitzada davant el poder o la intimitat més pregona entre els amants? La música envaeix les sales d’espera, botigues (ja no es pot anar a comprar roba amb tranquil·litat excepte a les velles sastreries familiars), supermercats, carrers (de moment, els del centre i només durant les festes de cap d’any, però no te’n refiïs...)


Calma’t, no et sobresaltis ara que estàs a punt de culminar la missió.


2 visualizaciones

Entradas recientes

Ver todo

La creatura

CREATURA Acabo de veure a Filmin (una de les millors plataformes actuals de cinema de pagament) la pel·lícula guanyadora del premi Gaudí 2024. I he de confessar que m’ha encantat, potser també perquè

Qualityland

Qualityland 2.0 Ara més que mai, en el món cada vegada més consumista i tecnològic on vivim, resulta d'una necessitat gairebé fisiològica llegir aquestes dues novel·les (novel·lasses!) de Marc Uwe-Kli

La Mesías i el surrealisme

Veient els capítols de la sèrie La Mesías (una magnífica sèrie, especialment l'actuació d'Albert Pla) puc dir diverses coses: En primer lloc, que és una història crua i crítica però necessària avui en

bottom of page