Avui és un dia

Aquest escrit el vaig publicar l'agost del 2017 en un altre web antic.

Avui l'he rellegit i he pensat que valia la pena reciclar-lo i compartir-lo aquí :

Agost de 2017.

Avui és un dia. Quina alegria. Anem a viure. Amb optimisme. D'acord, perdoneu-me per la meva falsa emoció. Ara començo, de debò, ho prometo.

Hi havia una vegada un dia -sorpresa- com qualsevol altre. I aquest dia és avui, qui ho havia de dir. I jo que em poso a pensar en què puc dir. Segueixo divagant, que és un acte que m'agrada tant. Hi ha dies que treballen i traginen i caminen i lluiten com formigues enfonsades en la sorra cercant una bona llar on passar les hores. Hi ha dies que xisclen com si fossin immenses gavines. Hi ha dies que són horribles i d'altres que són increïbles. Hi ha dies que són de molts colors i de moltes olors i sensacions impossibles. Hi ha dies bons i dies pitjors.

Tant de bo...Tant de bo les polítiques terribles s'esvaïssin amb la por. Tant de bo totes les dones fossin vistes més pel seu carisme, optimisme i vitalitat, defensa de la natalitat, que no pas per les seves formes, per les seves curves i les seves dunes de pell, que la societat embolcalla en un mantell de cànon estètic de bellesa impossible d'obtenir, bellesa ideal que no és real i que l'únic que pot és fer-nos mal. Bellesa ideal que de tant ideal ja no és bellesa, perquè la bellesa ideal no ho pot ser, perquè no hi ha res que sigui igual pels altres, que la bellesa no és un judici crític global, que la bellesa es regeix per la subjectivitat, per l'individualitat, per la capacitat de ser sincers amb les altres persones que ens rodegen. Tant de bo el Rajoy aparegui amb un pentinat nou i sigui notícia i portada en totes les notícies i portades i en canvi, la seva nova ministra de finances -si és que realment n'hi ha alguna que sigui una dona- aparegui tal com és, sent ella mateixa, sense que es parli d'ella per la seva femeninitat, per l'instint sexual que desperta, per la seva fragilitat, per la seva intimitat, per la seva corporeïtat, per la seva voluminositat, per la seva aparença, pel seu físic, per la seva bellesa estètica, que és poc franca, covarda, frenètica, falsa, que no és certa, que és inerta, una bellesa que no compleix cap ideal, perquè jo puc dir-te que ets molt bella i tu pensar que no ho ets gens. Perquè res és etern, res dura per sempre, tot arriba al seu final, fins i tot el bé, fins i tot el mal, fins i tot un atemptat, fins i tot un somriure, fins i tot un mal que no cal.

Perquè no hi ha dos vells ni dos ocells ni dos cervells ni dos gibrells que siguin idèntics. Perquè el que ens fa iguals i diferents és justament la nostra voluntat de no caure en la brevetat i fugacitat de fixar-nos únicament amb la fragilitat dels trets facials, carnals, efímers, oblidant-nos dels somriures. Perquè les dones són molt més que un forat o un vestit, o un sostenidor o un pit. Perquè llegir i escriure és com somriure i viure i ser lliure. Perquè la dona i l'home són igualment persones. Perquè la sexualitat i la llibertat van de la mà com el combat i el soldat. Perquè la pena i la tristesa sovint van lligades a la bellesa i a la sexualitat de la dona que han violat. Perquè la igualtat és el feminisme que alguns maquillen amb massa pessimisme o obliden pel risc a perdre carisme o caure en els estereotips de l'homofobisme o del pseudocristianisme. Perquè prefereixo Woody Allen que Risto Mejide, encara que tots dos siguin figures públiques amb dones molt més joves que ells. Perquè cadascú és lliure de ser lliure. Perquè jo gaudeixo escoltant, ballant, llegint i escrivint. I sobretot vivint. Perquè a vegades val la pena filar prim. Perquè no som prou valents, a veure si deixem de criticar-nos i de menysprear-nos pel nostre color de la pell o color de la roba o color de la boca o color de les dents. Perquè fa pocs dies, m'he llegit un llibre -un de tants- que m'ha atrapat, encisat, atabalat, atravessat i que ara comprimiré i compartiré breument, citant fragments diversos que he seleccionat segons el meu criteri privat (cordeu-vos bé el cinturó, que comença l'acció, cap d'aquestes cites no té perdició, totes valen el seu pes en or, és a dir, el que us arribi amb les paraules escrites i llegides, fins a acariciar-vos el cor) : (...)

ERRI DE LUCA, de la novel·la breu, "HISTÒRIA D'IRENE" :

"Algun d'ells somriu en veure la imatge de la riquesa. Algun d'ells espera trobar un lloc en un món així. Algun d'ells renuncia a trobar un món així.Irene sap la resposta a coses que no fan preguntes. Al poble de l'illa, la seva presència és superficial. Li presten la mateixa atenció que a una ombra a la paret.Des del dia que es va quedar embarassada, ningú la saluda. Ja ha entrat a l'últim mes, però fins ara no se n'havia adonat. Té una panxa més llarga que punxeguda.

"En una illa, que et facin el buit és una desgràcia. No hi ha solució. O te'n vas, o et mors.(…) Ho dic de broma, però de seguida m'adono que és veritat. Quan dius una cosa, es fa realitat. Hi va haver un escriptor que es va convertir en escarabat, i un altre en una marioneta de fusta. A mi a vegades m'ha passat de ser el cavall de Don Quixot. M'he sentit esperonat per una bona causa que m'ha saltat al damunt i m'ha fet sortir al galop. Com més bones són les causes, més escasses les forces de qui les ha de servir. Irene es clava uns copets amb la mà a la pell tensa com un tambor. La història és aquí dintre. No ho diu, però el gest es converteix en una frase que jo sento. La història és aquí dintre. Rebo la frase a la nuca, i després em baixa per les vèrtebres. Hi ha un punt del meu cos on convergeixen els sentits. Aleshores un soroll es converteix en una olor, un frec coincideix amb un gust a la boca. Els sentits tenen una estació central des d'on es bifurquen. Allà és on em va arribar Irene."

Veig la bellesa d'Irene i no necessito pujar al capdamunt de l'univers per justificar que existeix. Com t'ho fas per saltar les onades amb aquest pes a la panxa? La vida que porto a dintre m'empeny a saltar. A terra em pesa, al mar em dona embranzida. Cap cos humà pot córrer damunt les onades. Tu ets l'única a tot el món. El món? Irene es mira el cel buit i em diu: allò? El món, per a ella, no és l'Àsia que tenim al davant ni l'Europa que tenim al darrere, amb la resta d'oceans i de terres.

És el que embolcalla la nit, el mar de puntets il·luminats de l'horitzó cap amunt. La pell d'Irene està plena de pèls diminuts de color groc, una capa de flors de ginesta. L'olor que fa és de salabror, de barca de pesca."