CREATURA
Acabo de veure a Filmin (una de les millors plataformes actuals de cinema de pagament) la pel·lícula guanyadora del premi Gaudí 2024. I he de confessar que m’ha encantat, potser també perquè és del meu estil de pel·lícules de cinema independent de baix pressupost. (Estiu 1993, Alcarràs, Lazzaro Felice…)
Abans de seguir endavant, faré un petit apunt: si aquesta pel·li fos en llengua anglesa, probablement hauria guanyat molts més premis i hauria rebut un reconeixement mundial.
Té tots els ingredients per ser una pel·lícula ben fet (i ho és, si t’agraden les pel·lícules introspectives, lentes i plenes de diàlegs dramàtics)
Magnífiques actuacions dels actors i actrius protagonistes, uns primers plans i primeríssims molt interessants. Molt ben rodada, amb una bona fotografia i escenes que busquen sacsejar-te o fer-te reflexionar, trets propis del cinema d’autor.
Una de les curiositats/ingredients que més m’ha cridat l’atenció és que l’actriu protagonista, que s’emporta un setanta per cent del mèrit de la pel·lícula, sigui també la guionista i directora.
El repartiment molt encertat:
Un Oriol Pla excel·lent i un molt memorable Alex Brendemühl.
Encara que les dones de la pel·lícula són les que ho fan millor, amb diferència,
especialment la protagonista Elena Martín, la joveníssima Clàudia Malagelada i la veterana actriu i comediant Clara Segura.
La protagonista estableix, a parer meu, una relació d’amor odi amb la mar salada,
les onades salades, metafòricament, l’ajuden a combatre la picor (urticària nerviosa)
que s’acaba fonent amb l’angoixa que sent al final de la pel·li, com un comiat reconfortant que té un punt d’orgasme que l’espectador rep amb astoració.
Els tabús del sexe també estan molt presents en la pel·lícula.
El cos de la protagonista, nuu, el veiem en diverses ocasions sense filtres ni contemplacions. I té una raó de ser, no és sexe i prou o cos nu i prou per vendre més.
Estem poc acostumats a contemplar, a valorar i veure en escena, sense motius hipersexualitadors, pejoratius o sexistes, persones del sexe femení despullades, participant en escenes on ensenyar el seu cos és només per representar els tabús mateixos del sexe, la repressió sexual, la por, el masclisme, el desig, el bloqueig, el temor, els traumes de la infantesa, totes les angoixes i inquietuds femenines que molts homes no coneixem o no hem tingut ocasió de conèixer.
Com diu el diari El País, és un “impactant estudi sobre la naturalesa i la pràctica del desig femení. Les preguntes que planteja la fascinant i formidable segona pel·lícula (...) d'Elena Martín, són d'una aclaparadora complexitat (...) Filmada amb elegància"
Molt recomanable, sobretot per aquelles persones obertes de ment que vulguin passar una bona estona gaudint d’una obra de cinema independent, poc pressupost però grans interpretacions i un missatge o moralina necessaris.