Piranesi, de Susanna Clarke

PIRANESI: UNA LECTURA LABERÍNTICA, UNA HISTÒRIA INFATIGABLE

No ho negaré; ho confesso, abans de llegir aquesta novel·la de gairebé 300 pàgines, no coneixia l’autora, Susanna Clarke. Ni tan sols n’havia sentit a parlar en cap revista literària i ni l'havia vist recomanada en cap llibreria.

Susanna Clarke , nascuda a Nottingham l’any 1959, sap molt bé de què parla quan escriu sobre fantasia. La seva primera obra, Jonathan Strange i el Senyor Norell, li va valdre una muntanya de premis literaris importantíssims, entre ells el prestigiós Premi Hugo, i va ser un èxit editorial bestial: traducció a 34 idiomes.

I tot i això, jo no la coneixia fins fa pocs mesos, quan va treure, després d’un llarg parèntesi, la seva segona novel·la. PIRANESI. Sí, ho he escrit en majúscules.

Expressament. Perquè considero que és una autèntica obra d’art. Crec que és una de les novel·les de fantasia més ben travades i més originals que he llegit en anys. Per no parlar del vocabulari i de les descripcions minucioses i escodrinyadores de tot el laberint, el Món, aquest petit indret que tanmateix és un espai infinit.

Un Món que està habitat per poques persones vives, només un parell: En Piranesi, protagonista d’aquesta novel·la, i el seu amic, l’Altre. Ja podeu veure que els noms dels personatges juguen un paper destacable en la història.

Piranesi és un jove que ha perdut la memòria i no ho sap. Piranesi és un home perdut en un món laberíntic que podria fer referència directa a la seva ànima? Imaginació? Intel·lecte?

L’Altre és aquell que vol controlar-ho tot sense ser-hi, sense ser vist gaire sovint, sense tenir res, sense tenir cap rellevància directa, sense tenir ni tan sols un nom com a tal.

L’Altre és, podríem dir-ho directament, el governador, amo i senyor de la Casa, aquest laberint impossible per on passeja Piranesi.

L’Altre va ser, precisament, qui va decidir que en Piranesi es digués així, Piranesi.

Ja veieu l’Altre és el Senyor Feudal, és omnipresent i grandiloqüent, malgrat no tenir ni tan sols una identitat. Mentre que, per altra banda, tenim el desgraciat protagonista d’aquesta aventura onírica,

el bondadós Piranesi, que trist i ensopit, recorre els camins una i mil vegades d’aquest laberint enorme anomenat Casa, mentre va relatant, amb descripcions minucioses, tot el que veu, el laberint de Vestíbuls i Corredors, els milers d’Estàtues blanques, el brogit de les Marees, etc...

Però Piranesi vol descobrir més i més, i aquest afany el durà a un terreny perillós, el conduirà a una terra pantanosa...

Piranesi és una novel·la que juga amb el lector des de la primera línia. Ens presenta directament el diari escrit per un home trastornat que no és conscient del seu trastorn.

Piranesi és també una novel·la filosòfica, perquè parla de la vida i dels desitjos, de l’afany de descobrir la font del coneixement.

Piranesi és també una novel·la terrorífica, amb moments de foscor i ombres, claustrofòbia i màgia.

Piranesi és un regal fàcil de llegir i difícil de digerir, Piranesi és un elogi al poder de l’amistat, a la capacitat de crear mons i destruir-los a través de les paraules.

Piranesi és una novel·la de fantasia dins d’una realitat que tots coneixem, és una novel·la molt més real que moltes novel·les realistes, perquè ens descobreix un món nou dins nostre, un món nou que només és real per aquell qui vulgui anar-hi, per aquell qui vulgui creure-hi cegament.

Piranesi parla, subtilment, de la vellesa, de l’oblit, dels records, de les pors humanes, de l’empremta destructora de la humanitat, de la imaginació com un bot salva-vides...

I acabo amb un parell de fragments que voldria destacar.

Una de les escenes que més m’agrada, un dels fragments més bonics o sincers de tota la novel·la, a parer meu, té lloc cap al final de la història. Diu així:

«Recordo com funciona aquest món, més o menys. Recordo què és Manchester i què és la policia i com es fa anar un mòbil. Puc pagar les coses amb diners, tot i que encara trobo que és un procés estrany i artificial. Els diners li provoquen un rebuig molt marcat, a en Piranesi. Té ganes de dir: Però és que necessito això que tens, o sigui que per què no m’ho dones? I quan jo tingui alguna cosa que necessites també te la donaré. Seria un sistema més senzill i molt millor!

Però jo, que no soc en Piranesi -o que almenys no soc només en Piranesi – m’adono que segurament el seu mètode no funcionaria gaire bé.»

També voldria destacar aquesta cita, que parla amb duresa de coses tan reals com la supervivència:

«No saps alimentar-te. No en vas aprendre mai. Aquí t’hi moriries, si no és que jo t’alimento, i no puc assumir aquesta responsabilitat. Però et tornaré a dur aquí sempre que vulguis. I si mai decideixo tornar per sempre, et prometo que et duré amb mi.»

Per acabar, només dir-vos que llegiu, llegiu el que vulgueu, però no deixeu de llegir.