Coses que diem, coses que fem

Emmanuel Mouret ha fet una pel·lícula deliciosa, brillant i senzilla en aparença, que amaga un trasfons molt profund sobre les relacions humanes i amoroses.

La meva opinió personal és aquesta: la pel·lícula de Mouret ens desplega una trama dolça que es va enrevessant en un seguit de relacions i gelosies. Les millors escenes, a parer meu, són els diàlegs entre el jove protagonista i la noia. Per no parlar de les frases del filòsof, que deixa anar perles com ara: la gelosia i la possessió no formen part de l'amor. O també: la capacitat humana de perdonar és més forta que la mort.

També m'agradaria subratllar la sensibilitat fascinant de la càmera, de les escenes, dels diàlegs, dels personatges, que pateixen per no ferir-se mútuament i sembla que competeixin inconscientment en una carrera per ser més empàtic i reflexiu que la resta. És una gran pel·lícula que fascinarà als cinèfils i també als lletraferits, com em va passar a mi. Però també per la seva sensibilitat increïble que no és gens habitual en la majoria de films del segle XXI. Hi ha moments únics que semblen aturats en el temps, la càmera capta flors, naturalesa, vegetació, arts arquitectòniques, arts pictòriques, museus, escultures i llibres. És una pel·lícula per plorar sense arribar al plor, per emocionar-se sense arribar a trencar-se, i també per entendre els mecanismes entravessats del pensament humà i les relacions amoroses que sovint són passatgeres.

Llegeixo la crítica de Btve :

( https://beteve.cat/la-cartellera/cosas-decimos-cosas-hacemos-mouret/)

que diu que sembla una posada al dia del cinema d'Éric Rohmer. No conec aquest cineasta, però me l'apunto perquè segur que és bo.

L'argument de "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos" és molt senzill però al mateix temps complex. Vacances a la campanya francesa. Una dona embarassada de tres mesos es troba sola per a rebre el cosí de la seva parella, que ha hagut de marxar a París. Durant quatre dies, mentre esperen que ell torni, es coneixen i comparteixen històries molt íntimes que els acostaran.

Premi Lumière a la millor producció de l’any, premi de la crítica francesa i tretze nominacions als César, incloent pel·lícula, director i cinc actors i actrius, el desè treball d’Emmanuel Mouret, que va rebre l’etiqueta Selecció Oficial en la darrera edició del Festival de Canes i va ser projectat a l’últim D’A Film Festival Barcelona, és un dels millors títols francesos de l’any.