Avís per navegants...

Aquest post va dedicat a tothom, però sobretot als passats o futurs lectors que diuen o creuen o pensen que la meva primera novel·la, Amlepse, té un munt de ficades de pota a nivell estilístic, un seguit de mancances visuals, una sèrie d'errades en l'edició i un munt d'espais en buit o salts de pàgina o fins i tot marges estranys en el paper....

Els hi diré unes quantes coses :

En primer lloc, les meves novel·les s'han publicat mitjançant l'autoedició. Aquest mètode implica que tot el que faig, ho he fet jo, sense intermediaris. No hi ha hagut darrera una editorial o un servei de correcció que m'hagi pogut guiar o ajudar en la tasca d'edició.

En segon lloc, hi ha un tipus de poesia a la qual van recórrer grans poetes com Papasseit, que es diu poesia visual. Aquesta poesia es caracteritza per recórrer a una idea experimental on el text i les imatges es mesclin de manera hegemònica, mitjançant simbolismes o altres tipus d'expressió artística. Doncs bé, partint d'aquesta base, puc afirmar que la meva novel·la té aquest caire de poesia visual, i per tant, és lícit i normal que el lector es pugui trobar amb salts de pàgina, pàgines en blanc, línies que no encaixen, entre altres. El que vull que quedi clar amb aquest post, és que la meva intenció com a artista, o poeta, o escriptor, (podeu dir-me com vulgueu) no és cap altre que sacsejar l'espectador, provocar la sorpresa o el dubte o la incertesa del lector, ja que considero que tota representació artística, i en el meu cas, l'escriptura, ha de tenir sempre aquest compromís i aquesta voluntat.

Per tant, si alguna vegada et trobes amb el meu llibre i et penses que el que veus és un seguit d'errades, si us plau, llegeix aquestes línies.

No em voldria allargar massa, però ja que hi som, recordaré alguns grans autors que considero de capçalera, que m'han guiat i ajudat molt en molts moments d'incertesa o de bloqueig mental.

Ja ho han dits molts grans noms de la literatura abans que jo... Franz Kafka i Roland Barthes: qui vulgui escriure amb exactitud i crear literatura, ha de traslladar a les fronteres del llenguatge, sacsejar el lector, és a dir, extremar el llenguatge per poder extremar l'objecte. Només així l'escriptor podrà adquirir el poder de fer tremolar el món. Això són paraules de Barthes. Kafka ho deia de la següent manera: Creo que solo debemos leer libros que muerdan y arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos despierta como un golpe en el cráneo, ¿para qué molestarse en leerlo? Los libros que nos hacen felices también podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien a quien queríamos más que a nosotros mismos. Un libro debe ser el hacha que quiebre el mar helado dentro de nosotros. Eso es lo que creo.

I fins i tot ho va dir José Saramago: "¿Para qué escribe el escritor? Yo no escribo para agradar. Tampoco escribo para desagradar. Yo escribo para desasosegar. A mi me gustaría que todos mis libros fueran considerados libros para el desasosiego." I José Saramago també va dir, parlant de Caín: "Todos tenemos la obligación de observar nuestra sociedad, una sociedad en la que la violencia está socialmente aceptada".

"Hemos creado un Dios a nuestra imagen y semejanza, y por eso es tan cruel, porque nosotros somos crueles", concluyó..

Per això mateix us dic, estimats lectors i lectores, que si escric sobre violència, sobre violacions, sobre dolor, sobre pèrdua, si escric i el meu llibre té salts de pàgina, és per una raó de pes. Perquè la literatura ha de ser així. O almenys la que jo vull fer.