Vida

Parlem de l’habitatge. El dret a un habitatge digne.

Dilluns hi havia molta gent a la manifestació de Barcelona, a la Zona Universitària. I crec que no se’n dona prou altaveu ni prou ressò.

Les notícies ens parlen constantment de futbol, de política, de tecnologia i d’intel·ligència artificial.

I l'habitatge, a on queda? L’habitatge no és un problema menor. A Barcelona, el lloguer mitjà dels contractes signats durant el 2025 va ser de 1.134,61 euros mensuals. Al primer trimestre de 2026, la mitjana va ser de 1.137,35 euros.

Però hi ha una dada que em sembla especialment reveladora: entre el 2000 i el 2023, els ingressos de les llars de Barcelona havien augmentat un 87,7%, mentre que el lloguer ho havia fet un 178,3%.

Com pot una persona treballadora, amb un sou mitjà, permetre’s viure a la ciutat on treballa?

Com pot una parella jove emancipar-se?

Com pot una persona sola pagar més de mil euros mensuals per un pis i, alhora, assumir menjar, llum, aigua, transport, roba, impostos i la resta de despeses quotidianes? És penós. I no és només Barcelona.

Quan parlem d’habitatge no estem parlant només de preus. Estem parlant d’estabilitat, d’emancipació, de pobresa, de famílies que han de marxar dels seus barris i també de persones que poden acabar perdent casa seva. Gent que no pot emancipar-se, famílies que no arriben a final de mes i persones que reben una ordre de desnonament.

Aquesta tarda, un centenar de persones s’han concentrat a la plaça Catalunya i han instal·lat tendes amb la intenció de passar-hi la nit per reivindicar mesures davant la crisi de l’habitatge.

Avui, tenir un sou digne no implica tenir una vida digna. Perquè sense sostre, sense casa, sense llar, no hi pot haver vida, ni salut, ni dignitat, ni família, ni res de semblant. Massa turisme i massa fons voltors. Massa gent sense sostre i famílies sense ingressos.

Tot això són només paraules.

Ens cal actuar. Ja seria hora.