La tempesta

Veig com s'acosta, com s'aproxima, vigorosa i salvatge, avançant sense treva. És la tempesta. La tempesta que viu dintre teu. I que anhela sang i que ho destrueix tot al seu pas. Com un gegant.

Haruki Murakami ho va descriure així a la seva novel·la "Kafka a la platja":

"I no cal dir que te'n sortiràs. Deixaràs enrere aquesta violenta tempesta simbòlica i metafísica. Ara bé, per molt simbòlica i metafísica que sigui, aquesta tempesta és capaç de tallar la carn com mil fulles d'afaitar ben esmolades. La gent sagnarà, i tu també. Serà una sang calenta i vermella. I tu la prendràs amb les mans. Tant la teva com la dels altres. 

I quan la tempesta s'acabi, no sabràs com te n'has sortit ni com hi has pogut sobreviure. Ni tan sols sabràs del cert si s'ha acabat. Però una cosa és segura: quan en surtis no seràs el mateix que hi va entrar. Aquest és el sentit de la tempesta de sorra."