Un músic

Un músic talentós canta a l'estació de metro. M'aturo i escolto la seva veu. La gent camina acceleradament, distreta, indiferent, aliena de la música. M'agradaria estar-me una bona estona escoltant aquesta melodia. M'agradaria no tenir cap compromís i passar-m'hi tot el dia. Tothom té pressa. Tothom camina hipnotitzat i va per feina a la feina o a la llar. De tant en tant, un nen alegre li deixa una moneda. No en duc cap. El músic em mira. Ho deu haver notat perquè fa molta estona que estic aturat. Soc l'únic passatger quiet, que no sembla atrafegat. Quan acaba d'entonar la melodia, amb gran alegria, començo a picar de mans, aplaudint consumit per la melodia, aplaudint abduït per la música. El músic del metro m'ho agraeix amb un somriure. Segueixo aplaudint sense rubor. Al final em diu un gràcies ben sonor. No duc monedes, vivim a l'era de la targeta, tot desapareix, tot es construeix i s'esvaeix, tot es produeix i es consumeix, tot està condemnat a ser oblidat, tot està obligat per l'enormitat d'aquest món capitalista que ens esclavitza discretament, amb la mateixa indiferència que la gent atrafegada passa de llarg ignorant la tornada de la cançó que el músic canta en un racó d'aquesta farsa anomenada estació.