Tot açò que ja no pot ser

Vicent Andrés i Estellés fou periodista, novel·lista i sobretot, un dels poetes valencians més importants del segle XX. Va néixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir a València el 27 de març de 1993.

Tot açò que ja no pot ser, és un poema colpidor, que desprèn una autenticitat inescrutable, una calma i una espontaneïtat mesclades amb la passió més impetuosa.

Tot açò que ja no pot ser

Et besaria lentament,

et soltaria els cabells,

t'acariciaria els muscles,

t'agafaria el cap

per a besar-te dolçament,

estimada meua, dolça meua,

i sentir-te, encara més nina,

més nina encara sota les mans,

dessota els pèls del meu pit

i sota els pèls de l'engonal,

i sentir-te sota el meu cos,

amb els grans ulls oberts,

més que entregada confiada,

feliç dins els meus abraços.

Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i descriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.

És un amor total i trist

el que sent per tu, criatura,

un amor que m'emplena les hores

totalement amb el record

de la teua figura alegre i àgil.

No deixe de pensar en tu,

em pregunte on estaràs,

voldria saber què fas,

i arribe a la desesperació.

Com t'estime! Em destrosses,

t'acariciaria lentament,

amb una infinita tendresa,

i no deixaria al teu cos

cap lloc sense la meua carícia,

petita meua, dolça meua,

aliena probablement

a l'amor que jo sent per tu,

tan adorable! T'imagine

tèbia i nua, encara innocent,

vacil.lant, i ja decidida,

amb les meues mans als teus muscles,

revoltant-te els cabells,

agafant-te per la cintura

o obrint-te les cames,

fins a fer-te arribar, alhora,

amb gemecs i retrocessos,

a l'espasme lent del vici;

fins a sentir-te enfollir,

una instantània follia:

tot açò que ja no pot ser,

petita meua, dolça meua.

Et recorde i estic plorant

i sent una tristesa enorme,

voldria ésser ara al llit,

sentir el teu cos prop del meu,

el cos teu, dolç i fredolic,

amb un fred de col.legiala,

encollida, espantada; vull

estar amb tu mentre dorms,

el teu cul graciós i dur,

la teua adorable proximitat,

fregar-te a penes, despertar-te,

despertar-me damunt el teu cos,

tot açò que ja no pot ser.

Et mire, i sense que tu ho sàpies,

mentre et tinc al meu davant

i t'estrenyc, potser, la mà,

t'evoque en altres territoris

on mai havem estat;

contestant les teues paraules,

visc una ègloga dolcíssima,

amb el teu cos damunt una catifa,

damunt els taulells del pis,

a la butaca d'un saló

de reestrena, amb la teua mà

petita dintre la meua,

infinitament feliç,

contemplant-te en l'obscuritat,

dos punts de llum als teus ulls,

fins que al final em sorprens

i sens dubte em ruboritzes,

i ja no mires la pantalla,

abaixes llargament els ulls.

No és possible seguir així,

jo bé ho comprenc, però ocorre,

tot açò que ja no pot ser.

Revisc els dolços instants

de la meua vida, però amb tu.

És una flama, és una mort,

una llarga mort, aquesta vida,

no sé per què t'he conegut,

jo no volia conèixer-te...

A qualsevol part de la terra,

a qualsevol part de la nit,

mor un home d'amor per tu

mentre cuses, mentre contemples

un serial de televisió,

mentre parles amb una amiga,

per telèfon, d'algun amic;

mentre que et fiques al llit,

mentre compres en el mercat,

mentre veus, al teu mirall,

el desenvolupament dels teus pits,

mentre vas en motocicleta,

mentre l'aire et despentina,

mentre dorms, mentre orines,

mentre mires la primavera,

mentre espoles les estovalles,

mor un home d'amor per tu,

tot açò que ja no pot ser.

Que jo me muir d'amor per tu.