Preguntes del dissabte (agafa't fort, estable)

Les preguntes dels dissabtes, en honor a tantes branques,

de l'arbre que soc, del temps que moc, quan la pluja m'ajuda

a expressar-me en harmonia amb les plantes i el foc.

En què consisteix, el teu silenci dens?

Què et fa callar, no respondre, no dir res? Quin gust té, la beguda que em vas donar?

Què ens condueix a ignorar-nos? Què ens ofereix l'acte de culpar-nos?

De què ens serveix deixar passar els dies sense contestar?

En què consisteix això que alguns anomenen enyorar?

Què pensaves mentre pronunciaves cada paraula encallada?

Què pensaves mentre caminàvem sota la lluïssor platejada?

Què pensaves mentre el vent t'acariciava els cabells?

Cap a on volaven els teus pensaments més íntims?

Què et va passar? En quin moment vas desconfiar?

Què et va conduir a prescindir de mi i decidir-ho així?

Què et va fer patir? Alguna cosa que vaig dir?

No ho sabria dir, per això ho escric aquí, per això estic.

Aquí. Recordar el que no puc dir.

No em voldria entristir. Només hi ha un camí, endavant, continuar.

Hi ha persones que viuen i moren i caminen i riuen soles.

Hi ha persones amb qui creus que voldries conviure, riure i viure.

Hi ha persones que creus indesxifrables, misterioses, intangibles.

Em vas dir poques coses. El que no deies et condemnava i t'il·luminava.

Vaig entendre sense entendre res, com quan t'aboques al silenci immens.

Per què? Com és? Per què ja no dius res? On ha quedat, aquell plaer?

Tornem a començar. Hi ha coses que el temps mai no canviarà.

O potser cada dia és una nova sortida cap a l'endemà?

Anhelar és el mateix que somiar? Què et corresponia, de mi? Algun pensament? Què em corresponia sentir?

On et vas quedar, en quin moments vas marxar?

Com ho fem per decidir prescindir dels altres?

Què et governa el matí, quina idea et fa ser així?

Quin malefici, quin judici t'ha marcit?

Tornaràs a caminar sola cada nit?

La llum de la lluna ens mirarà sense avisar?

Per què no podem tornar a començar? Per què les coses s'han d'acabar?

Serà potser que tot inici és el darrer, que les coses no comencen, sinó que s'escucen?

Serà potser que cada intent és novament el camí cap al patiment d'existir?

La vida és un camí amb un sol camí de sortida, que és la mort, en això estem d'acord.

És possible que passi el mateix amb l'amor? És possible que tinguem aquesta sort?

Al final, cada mirada teva és un parany.

Al final, cada paraula meva és un parany.

Al final, cada rialla que feies em feia mal.

Al final, em feia mal saber-te esquerda.

Al final, l'esquerda que eres s'ha fet esvoranc.

Al final, l'esvoranc s'ha fet blanc, el cor vermell com la sang.

Al final, cada inici és un final. Al final, cada instant és criminal.

Al final, cada alè és un plaer. Al final, cada instant és vibrant.

M'agrada, recordar-te. És de dia, sortiré de seguida.

Només et volia dir que encara ets amb mi.

Només t'ho volia dir. Vola lliure, jo seguiré aquí.

Només t'ho volia dir. Repetir-me fins arribar a l'absurd d'existir.