La vida

Hola, benvolguda Ànima plàcida desconeguda. Em va agradar l'estona compartida. Llàstima que sigui irrepetible. L'esperança és una dona muda que murmura. No entens què diu, però t'agrada. Però espera, que això que escric és només un temps petit d'autocomplaença. Vigila amb l'exposició de la teva privacitat a les xarxes socials. Sobretot amb les fotografies carnals. Tenir molts followers al segle XXI no té cap utilitat més enllà de dissoldre la preservació del teu anonimat, esmorteir la teva intimitat i incrementar les teves inseguretats. O potser fer-te famós. Narcís estaria orgullós dels teus estralls. Homes desconeguts de cinquanta anys saben com et dius, on vius, què fas, on vas, com vesteixes, si tens fills i si tens feina. I encara els hi segueixes la veta. Qui són els de la generació zeta? Mireu, mireu-me! I aquest afany de protagonisme ironitza amb el que reclames: llibertat. Penjo una foto. Agrada. És una punxada d'adrenalina momentània, una pujada d'autoestima afímera, buida com la vida. Trenta mil likes. Deu mil comentaris. Fabulós. Colla de badocs. I després...Agafar la mà d'una dona desconeguda i pujar-la al teu cotxe, es pot llegir en clau misògina o masclista. Però què passa, si ho fa una dona a un home? Res. L'home embogeix. Res. Explosió de neurones. Un increment de testosterona apoteòsic. Quin és el diagnòstic? Cap. Un homo erectus. Aquest és el món on vivim. Els homes pensen sovint amb el membre. I algunes dones llestes ho alimenten. Però m'agrada. És un món bonic. El sentit de la vida neix de la pròpia vida. I tot gira i gira, seguiràs endavant malgrat els dies. Seguiràs dansant i vibrant, tu camina recte. Recte endavant. Somriu i confia. Segueix confinant. No hem de témer la mort, Sinó no haver viscut en vida, la nostra pròpia vida.