La incandescència

Vas venir a veure'm una tarda plàcida amb la força d'un remolí. Em vaig endolcir. Ets llum de nit i de matí. Al meu cor oprimit hi neixen crits de milers de papallones per cada paraula que m'has dit. Sota la lluïssor groguenca d'un fanal m'he obert en canal sense mal i ara la meva ànima és teva. Vull desfer-te el nus del pit de les tristeses que no m'has dit, fitant-nos als ulls, compartint instants caducs com fum, compartint silencis caducs com fulles seques.

Torna a ser forta i em faré fort.

Torna a mirar-me i em faré el mort.

Torna a mirar-me com aquella nit.

Torna a estirar-te al meu llit.

Torna a riure lliure,

que un so tan bonic

em trenca el neguit

i el vull reviure

amb tu

cada nit.

La incandescència

lluent i tènue

de la teva esquena

és una imatge plàcida i

viu dins de la meva essència.

Em cau una llàgrima.

Final del poema.