Ennuvolat com el cel

Ennuvolat. Embromat. Fascinat. Corprès. Així és com estic ara mateix. Just després d'haver vist, d'una sola tirada, els sis capítols magnífics (Filmaffinity diu erròniament que són set) de la sèrie francesa Possessions (2020).

Hi ha sèries de televisió que tenen un tret característic comú: el mer entreteniment.

No és el cas d'aquesta meravellosa producció francoisraeliana de Shahar Magen i Thomas Vincent.

La història té un atractiu en aparença gens innovador: un assassinat durant un casament. Però ben aviat descobrim, eufòrics i anastesiats, com els personatges (magistrals, tots ells) es van trobant rodejats d'una sèrie d'interrogants que no tenen resposta.

Els llums s'apaguen just quan la Natalie està a punt de tallar el pastís i casar-se amb el seu marit. Quan es tornen a encendre, el vestit de la núvia està xop de sang mentre encara sosté el ganivet. El marit, mort, degollat, al mig de la sala.

Què ha passat? Per què? Tots els convidats embogeixen.

La barreja entre mites i tradicions i religions arcaiques, envolten l'espectador i també la protagonista, una magnífica Nadia Tereszkiewicz, en una trama que intenta confondre i també instruir.

Un aspecte destacable de la història és el seu ritme lent, gairebé abusivament lent, que no deixa indiferent i que sorprèn a mesura que van passant els capítols.

Tenint en compte aquesta manca de velocitat, són destacables els primers plans que fa la càmera i la manera com ens va donant pistes, subtils però intel·ligents, de què vindrà a continuació.

L'espectador podria dir que s'avorreix, però només en el cas que fos un espectador que espera trobar-se davant d'una sèrie convencional, d'aquelles hollywoodianes que t'ho donen tot mastegat com un xiclet fastigós i no deixen lloc per a la reflexió.

Aquest no és el cas de Possessions, una autèntica joia contemporània, una producció humil que amaga moltes subtileses. Aquesta sèrie demana contemplació i pausa. L'espectador viu immers en un joc de descoberta, en un mirall de contraris, en la incertesa. El paisatge és desolador i terrorífic, una ciutat envoltada d'un desert hostil, amb un retrat ben definit de diverses famílies la vida quotidiana de les quals està marcada per una motxilla immensa de creences, rituals ancestrals, sovint massa excessius i subratllats, possiblement amb la intenció volguda de posar-los en evidència davant de la confusió expectant dels ulls de l'espectador.

Les relacions amoroses, el benestar familiar i les cerimònies religioses són els temes més controvertits d'aquesta peça que considero d'una altra dimensió.

Recomanada per aquells que estiguin avesats a les subtileses, al ritme pausat i al mateix temps a la sang, al desconcert i a la intriga, un thriller apassionant, una sèrie que va marcant un ritme in crescendo amb un desenllaç meravellós.

(Ah, i un repertori d'actors i actrius que no coneixia i que fan molt bé la seva feina)

I què dir del final? El final de la sèrie (no sé si seguirà) és simplement xocant, formidable, encara que una mica inesperat, jo l'he trobat previsible, perquè en tot moment he dubtat, però sabia que, d'alguna manera, la cosa cauria pel seu propi pes i només podia acabar com acaba. Ho deixo així, no vull fer-vos spòilers, prefereixo que la veieu vosaltres.

Només afegiré que estic ennuvolat i enamorat d'aquesta sèrie, i no em sorprèn afirmar que potser la torno a veure deixant uns dies de marge per reposar i digerir-ne les imatges. El mateix enamorament el comparteixo amb els últims dies que he viscut i els que vindran aviat. Tot el que em rodeja últimament és un núvol tangible de somnis i sensacions meravelloses; els plans que estic fent per aquest pont, un viatge que intueixo serà diferent, amistós i divertit, i també els records d'una mà a prop de la meva, un trajecte agradable en cotxe, una veu dolça que tal·lareja una cançó i un comiat agredolç, tot dins d'un sac d'instants viscuts que voldria reviure o retenir en la memòria.