Dotze segons

Aquesta nit he desfet el llit ordit per un nan i m’he entusiasmat bastant per la negror de la nit i he trobat un maletí petit on posava el nom d’algú que vaig conèixer quan era un nen petit. M’he enfundat els llençols i he fet udols per desterrar els plors que se m’escapaven del cos i del cor. Llavors he recordat que els plors també són guaridors.

I també he pensat que no hi havia res més meravellós en el món que inventar-se històries en uns quants segons com aquesta història que estic escrivint ara mateix sense pensar en què vindrà a continuació. A vegades escriure, deu assemblar-se a això. Potser he trobar la clau per obrir el tresor.

(Setmanes sense escriure res aquí i de cop i volta penjo dos articles, fa riure)