Vull

Potser encara sembla com si fóssim allà, abans d'ahir, de l'altre dia. No fa gaire temps. Però ja fa temps que t'ho vull dir. Vull dir-te que sovint et vull. Et vull lliure. Però no vull dir-t'ho així. Vull dir-t'ho sense dir. Llavis closos. A les palpentes, en silenci. A vegades coneixem persones especials com viaranys que ens alegren el camí. Ànimes bondadoses, meravelloses, que ens esborren els neguits. El teu record és caliu, és una cicatriu, un pardal que fa niu al meu cor. És llum color d'or. El nord i el matí. Tot el que em queda per dir. Tot el que no et vaig dir. I el silenci surant com un somni.

I el semàfor observant, fent-se l'orni. I la porta del cotxe, oberta, bategant com un crit ofegat cremant la nit freda. Fa temps que t'ho vull dir. Et penso i ets amb mi. No et necessito posseïr. En tinc prou de saber-te viva. En tinc prou de saber-te lliure. En tinc prou de saber-te feliç. L'alè teu d'aquell adeu em crema com un bisturí obrint la cremallera del meu pit. Ets lluny de mi com el fum de l'incendi. Ets lliure com el cel cristal·lí. Ets tu i això ja és bonic.

Ets tu i els teus dubtes. Vull descobrir-te els batecs, els ofecs i plors del pit,

els renecs que mai no has dit, el somriure obert com un cel clar i els somnis de demà abans que comenci el dia

A primera hora del matí.