Essa

Jo volia seguir. Et volia dir. Perquè estem aquí. Perquè et volia. Perquè et volia dir. Tantes coses que no vaig dir. En fi.

L'ahir és un demà que no vull recordar.

Pensava. Pensava i rumiava i somiava. Fantasejava. Em marejava. Pensava que podríem ser i al final no hem sigut res. Tot s'ha quedat estancat en el darrer alè.

El sotrac ens ha destrossat abans d'arribar a l'estació del plaer. El teu somriure ja no brilla, el meu tampoc, hem acariciat el foc i ens manca oxigen i tot és vertigen.

El teu nom em deia que feia bé.

Comença per essa. Saps qui ets.

S. Sí. Sorpresa. Essa. Essa de somriure.

Et mirava. Creia veure en tu algú. Alguna cosa meravellosa. El que em mancava. M'ho semblava. M'ho imaginava. Ho somiava. Idees fabuloses, inversemblants, que no he viscut encara, que no viuré demà.

Creia que tu també ho notaves. Creia que tu també ho creies. Però l'ocell s'ha fet cuc de terra quan li han caigut les ales.

Vaig intentar trobar-te. Sants era un instant. Vaig intentar esperar-te amb l'alegria d'abans. Amb la passió dels amants. Esperant obedient aquell present inalterable. Esperant amb la follia cega dels enamorats que encara no saben que ho estan.

Havíem quedat. Com ens havia costat. Tenia moltes paraules guardades a la memòria. Moltes paraules guardades per a tu. Però no vas venir. No vas existir. I vaig descobrir que les paraules que tenia em van fugir de seguida, seguint les teves passes silencioses, lluny de la memòria, lluny de totes les fantasies meravelloses i totes les històries i preparatius que tenia apuntats al centre del cor. Només qui viu i sent de debò pot experimentar un veritable plor.

No et vaig plorar molt. No et vaig plorar poc.

Et vaig plorar massa. No et vaig plorar gens.

No ho sabré mai. El temps és un desmai.

Ets el passat i encara t'arrossego com el tronc del desmai mil·lenari que una ventada inesperada ha arrencat del seu espai.

Les arrels bateguen i reneguen entre dents.

De debò volies parlar amb mi?

Què més tenies per dir?

No podré venir. Deixem-ho estar per avui.

Em vas malferir. Em vas maleir. Em vas seduir. Em vas insistir. Què buscaves? Em volies seguir? Ja t'has oblidat de mi?

Tota tu volant. Lluny del que et vas endur de mi. Tota tu. Lluny de mi. Què volies? Fer-me patir? Ferir-me? No pots ferir una ferida que ja està feta. No pots somriure amb la cara coberta. No pots plorar amb la mirada cega.

No pots fer-me res. He entès que no val la pena. El temps és un cop de vent, un desmai etern, que no es mor mai, com l'amor, com el somni, com els batecs del meu cor.

Et vaig dir que no. Ara et dic que sí.

Si us plau, escriu-me més. Fes-ho si encara tens motius de pes. Fes-ho si encara saps què dius. M'escrius? M'escrius. Fes-ho. Les paraules honestes són valents ocells. Però no ho facis, si només és per no dir res més.

No m'escriguis, si només vols patir més.

Si he de patir, que sigui a canvi del plaer.

Patir per patir, no serveix de res.

És com reviure el reflex de l'ahir.

Això sí: et recordaré. Saps que soc així.

No hi puc fer més. L'oblit no existeix en mi.