He escrit dos haikus d'estiu. Dic que són d'estiu, perquè per mi encara no s'ha acabat l'estiu. No sé què opines tu. Un pardal canta Els núvols solquen el cel Perseguint somnis. ... Cau la calor nua Damunt del vespre humit I el dia es fa nit.

Veig com s'acosta, com s'aproxima, vigorosa i salvatge, avançant sense treva. És la tempesta. La tempesta que viu dintre teu. I que anhela sang i que ho destrueix tot al seu pas. Com un gegant. Haruki Murakami ho va descriure així a la seva novel·la "Kafka a la platja": "I no cal dir que te'n sortiràs. Deixaràs enrere aquesta violenta tempesta simbòlica i metafísica. Ara bé, per molt simbòlica i metafísica que sigui, aquesta tempesta és capaç de tallar la carn com mil fulles

Ara em mira silent i sospira. Té una lluïssor a l'esguard que em crida. Està amatent, tossut, rabiüt. No el puc mirar massa. No somriu. Es manté quiet. Viu lluny, però present, en la incertesa. Té cabells de presumit. Està net, polit. Vol que vinguis i m'ho ha dit. No parla massa, però sap el que es diu. No el penso llençar. Ahir el meu va desistir. Abans de sortir de casa. Per tocar a Constantí. Vaig voler agafar el teu. Endevina de qui parlo. És fàcil. No costa gaire. Deia

Les paraules Ens traeixen Ens defineixen Ens menteixen Ens persegueixen Ens deixen Ens animen Ens estimen Ens destrueixen Ens allunyen Ens esperen Ens fereixen Ens encenen Ens contenen Ens rodegen Ens ensenyen Ens traeixen Ens traeixen Ens traeixen I ja només queden les paraules

Pos el cap dins l'antic jardí esbucat i només trob bocins de metralla Pos el cap dins l'antic jardí esbucat i només sent cossos escorxats Pos el cap dins l'antic jardí esbucat i només escolt trets i trets Pos el cap dins l'antic jardí esbucat i només puc plorar a les totes la innocència del món assassinada. BIEL MESQUIDA