Simone de Beauvoir

Sempre he pensat que escriure llibres implica un canvi en la societat. Potser és un pensament massa idíl·lic. Potser la literatura no canvia la societat. Però per això mateix m'esforço en construir novel·les on el personatge principal sigui una dona. M'agrada allunyar-me de mi mateix quan escric i encara m'agrada més donar veu a un protagonista femení i situar-me en el lloc de les dones o almenys intentar entendre, des de la màxima prudència i humilitat, com seria la meva vida si fos una dona. Molt més desagradable, intensa, difícil i dura que la vida d'un home. Això és evident.

Fa uns quants anys, quan estava a segon curs del grau universitari d'Estudis Literaris, vaig apuntar-me a un crèdit optatiu que em va cridar molt l'atenció. Es deia "Feminisme i literatura". Recordo que algunes companyes de classe es preguntaven entre murmuris quin podia ser l'objectiu i/o la necessitat de cursar un crèdit universitari amb aquell nom. Em va sobtar. Se'm va fer estrany. El noranta-cinc per cent de l'alumnat d'Estudis Literaris (quan el vaig cursar jo) eren dones. A través d'aquelles classes meravelloses, vaig estudiar i descobrir teories, textos, escriptores i pensadores que parlaven de literatura i feminisme. Entre elles, Simone de Beauvoir. Les paraules que venen a continuació són seves.

"L'enunciat mateix del problema (què és una dona?) em suggereix immediatament una primera resposta. És significatiu que m'ho plantegi. A un home no se li acudiria escriure un llibre sobre la situació particular que ocupen els homes en la humanitat. Si em vull definir, estic obligada a declarar en primer lloc: “soc una dona”, aquesta veritat constitueix el fons sobre el qual es dibuixarà qualsevol afirmació (...) La relació entre tots dos sexes no és la de dues electricitats, dos pols : l'home representa alhora el positiu i el neutre, fins al punt que es diu “els homes” per designar els éssers humans, ja que el singular de la paraula vir s'ha assimilat al sentit general de la paraula homo." " La dona apareix com el negatiu, de manera que tota determinació se li imputa com una limitació, sense reciprocitat. De vegades m'he sentit irritada en una discussió abstracta quan un home em diu: “vostè pensa tal cosa perquè és dona”; jo sabia que la meva única defensa era contestar: “ho penso perquè és veritat”, eliminant així la meva subjectivitat; no podia replicar: “i vostè pensa el contrari perquè és home”, ja que es dona per fet que ser home no és una singularitat; un home està en el seu dret a ser home, la que s'equivoca és la dona (...) La femella és femella en virtut d'una determinada manca de qualitats” deia Aristòtil. “Hem de considerar el caràcter de la dona com a naturalment defectuós”. I Sant Tomàs decreta a continuació que la dona és un home “fallit”, un ésser “ocasional”. És el que simbolitza la història del Gènesi, on Eva apareix com a treta d'un “os superflu” d'Adam." "La humanitat és masculina i l'home defineix la dona, no en si, sinó en relació amb ell; la dona no té cap consideració de ser autònom. (...) La dona es determina i es diferencia pel que fa a l'home i no a la inversa; ella és l'inesencial davant de l'essencial. Ell és ésser Subjecte, és l'Absolut: ella és l'Alteritat.(...) Com ha començat tota aquesta història? (...) D'on ve que aquest món sempre hagi pertangut als homes i que només ara comencin a canviar les coses? Aquest canvi és un bé?"

Font :

https://books.google.com/books/about/Asparkia.html?hl=ca&id=G2Ca7qNMV8cC