Amors ridículs

Milan Kundera, un dels grans autors contemporanis, va néixer a Praga l'any 1929. Les seves novel·les han tingut un ressò mediàtic increïble i s'han traduït a totes les llengües occidentals.

Amors ridículs és una delícia, una meravella que no coneixia i que he gaudit d'allò més. Amors ridículs és tota una declaració d'intencions de la ideologia de l'autor, visió sarcàstica de l'ideal de l'amor i totes les seves etapes o facetes ridícules.

Com bé diuen alguns, l'amor ens torna estúpids i els estúpids fan bajanades, coses ridícules.

Amors ridículs no és una novel·la com a tal; més aviat s'emmarca en el gènere dels contes.

És un reguitzell d'històries convulses sobre els viaranys estranys i imprevisibles de l'amor (en aquest cas parlem d'amor de parella) amb un to pausat però carregat de reflexions filosòfiques, existencialistes, pessimistes i sarcàstiques.

Com per exemple aquestes cites :

"Si no cregués que visc per alguna més gran que la meva pròpia vida, segurament seria incapaç de viure."

"Aquelles paraules semblaven sinceres del tot, però no quedava gens clar si, en dir-les, la directora volia confessar-se o entaular una polèmica ideològica sobre el sentit de la vida; Eduard va preferir entendre aquelles paraules com una al·lusió personal i va preguntar amb veu baixa i discreta:

-I la seva vida personal?

-La meva vida? -va repetir la directora. Un somriure amarg se li va dibuixar en la cara i Eduard gairebé va sentir llàstima per ella. Era d'una lletjor commovedora: els cabells negres li emmarcaven un rostre allargassat i ossut i els pèls negres sota el nas tenien el perfil d'un bigoti. Ràpidament es va imaginar tota la tristesa de la seva vida; va observar els seus trets gitanos, que revelaven una sensualitat apassionada al mateix temps que la seva lletjor mostrava la impossibi litat de portar-la a terme; es va imaginar amb quina exaltació s'havia transformat en una estàtua viva del dol el dia de la mort de Stalin, amb quin fanatisme ha via assistit a mils de reunions, amb quina passió havia lluitat contra el pobre Jesús, i va comprendre que totes aquelles coses no eren res més que un canal de substi tució per a la seva passió, que no podia fluir per allà on volia. Eduard era jove i la seva compassió encara no es tava gastada. Va mirar la directora amb comprensió. Però ella, com si el seu silenci involuntari li fes vergonya, va dir amb una veu volgudament alegre: -Però això no té cap importància, Eduard. No vivim per nosaltres mateixos. Vivim per alguna cosa. -El va mirar més profundament als ulls:- Però es tracta de sa ber per quina cosa vivim. Per alguna cosa real o per una cosa fictícia? Déu és una bella faula. Però el futur de la Eduard, és un fet real. I he viscut i ho he sacrificat tot per aquesta realitat."