Alcarràs: la "Lazzaro Felice" catalana

Alcarràs: la "Lazzaro Felice" catalana.

M'ha sorprès gratament. Surto del cinema Verdi amb una sensació indescriptible. Una mena d'ingravidesa atípica -més del que ho acostuma a ser sortir del cinema- que crec que m'acompanyarà durant uns quants dies.

És una pel·lícula lenta, com ja ho va ser "Estiu 1993", però Alcarràs té moments de gran velocitat. La bellesa de la pel·lícula està en cada detall, en la senzillesa de cada escena i en la fotografia detallista plena d'imatges inesborrables. Les interpretacions dels actors i especialment actrius (que per cert no ho són pas) són increïbles. Un retrat intimista, sincer i agredolç de la duresa dels grangers, temporers, pagesos, camperols, i el llarg etcètera de tots aquells que cullen fruita sota un sol de justícia i acaben engolits pel monopoli i les grans cadenes de supermercats. Com s'acostuma a dir, el peix gran engoleix el peix petit.

La pau silenciosa d'una família es veu estroncada, arrabassada i derrotada per l'arribada dels cotxes, els tractors, els urbanites, els centralistes, l'especulació i el capitalisme.

Una delicada joia (no us la podeu perdre!) del cinema català contemporani, amb ressonàncies a la bellíssima i magistral italiana Lazzaro Felice.