Avui més que mai, em passa pel cap la idea d’estimar la cantant Amaral.
És una artista que em va encisar per les seves melodies enganxoses a principis del 2000.
Anem a estimar l’Amaral. El verb amar també existeix en català.
Em sap molt de greu (i també pena i ràbia) llegir certs comentaris cavernícoles a les xarxes socials, parlant despectivament de l’acció o gest reivindicatiu que va fer la cantant Amaral durant un concert. El clam contra la censura fou senzill: ensenyar els pits durant el seu concert. Res de l’altre món, no trobeu?
Cal recordar que la cantant aragonesa, com expliquen alguns mitjans de comunicació, ha fet aquest gest reivindicatiu per donar suport a una altra artista, Rocío Saiz, a qui un policia va obligar a tapar-se els pits durant un concert, amenaçant-la de dur-la detinguda per desacatament a l’autoritat i per conducta immoral.
Quan Rocío Saiz va expressar que no feia res il·legal, el policia va dir que “es lo que habeis votado”...
Anem a veure, què té de dolent que una artista ensenyi els seus pits nus durant el seu espectacle musical? A qui ofèn, això?
Els comentaris misògins i carques que es poden llegir, van des de “oh doncs té uns pits bonits per la seva edat”, fins a “és una prostituta, només vol guanyar diners”, “clar, com que el 2002 venia milions de discos i ara no l’escolta ningú, fa aquestes coses, per vendre’s”...
Em sembla una vergonya que un segment de la població sigui tant estúpida i superficial en alguns temes com aquest. O més aviat, masclista i inculta. És una pena, però què hi farem.